Segur que més d’una vegada heu bufat un angelet tot demanant un desig! Possiblement es tractava de les llavors de la dent de lleó, una espècie que es pot consumir crua, cuita i en forma d’infusió!

És extremadament abundant en prats i marges de camins del Pirineu, comarques de l’interior de Girona, i Moianès. Pel contrari, al litoral, prelitoral, centre i sud del país també hi és present, però de forma molt menys abundant i sempre en zones herbàcies associades a cursos fluvials i fondalades, o bé en zones regades com poden ser les gespes dels parcs i jardins.

Pertany a la família de les Asteràcies o compostes i una de les característiques més evidents és que no té tiges que portin fulles, és a dir, que les seves fulles creixen sempre en roseta basal. Aquestes fulles són glabres i verdes, de fins a 12 cm de longitud, i dividides pràcticament fins al nervi central, amb lòbuls mitjans i molt junts entre ells, que miren cap a la base de la fulla i tenen els marges arrodonits. Presenta làtex i les seves flors ligulades i grogues s’agrupen en inflorescències que després donaran lloc als angelets, que no són res més que les llavors acompanyades del papus o vil·là que és com el seu paracaigudes.

Podeu fer-ne planter o sembrar-la directament, i per mantenir-la haureu de segar periòdicament o eliminar manualment les herbes de més alçada, ja que és molt sensible a la competència.

Les seves fulles són comestibles tant crues com cuites, són riques en carbohidrats i presenten alts nivells d’àcids grassos poli-insaturats i d’omega-3 (àcid α-linolènic). També són una font de Vitamina A, Fe i K. I són emprades com a diürètiques i depuratives. Les flors s’han fet servir per elaborar xarops contra la tos, i les arrels seques i torrades com a succedani del cafè.

Com l’anomeneu vosaltres? L’heu utilitzat mai?