Segur que tots alguna vegada heu menjat rúcula en un mesclum del supermercat! Però pràcticament segur que mai heu menjat l’espècie de rúcula que us presentem avui: de gust intens, perenne, i poc abundant però molt fàcil de cultivar. 

Es tracta d’una espècie que creix en zones ruderals, marges, o bardisses, amb una distribució molt irregular i amb poblacions disperses i petites. Per aquest motiu possiblement no la tingueu gaire present, tot i que quan la vegeu, i sobretot quan la tasteu, la recordareu! 

Les seves fulles allargades recorden clarament a la rúcula cultivada (Eruca vesicaria sub sp. sativa), però són més petites, més allargades, menys dividides i amb el marge amb unes ondulacions molt més irregulars i arrodonides. 

Alhora, la rúcula de flor groga és una espècie perenne, a diferència de la cultivada que és annual, i és precisament aquest caràcter el que la fa especialment interessant, ja que un cop cultivada anirà rebrotant any rere any de tal forma que cada primavera i tardor tindrem rúcula fresca sense haver de fer pràcticament res. 

Pot florir tant a la primavera com a la tardor, amb unes petites flors grogues que, també comestibles, es troben en tiges de fins a 1 m d’alçada.

Es podria arribar a confondre amb dues espècies, també comestibles i gust similar: Diplotaxis muralis (ruca o ravenissa mural) i Diplotaxis viminea (ravenissa vimínia), les quals són molt més gràcils, petites i febles. 

En ser una espècie poc abundant és molt important cultivar-la. Sembreu-la en indrets amb fertilització orgànica (fem). L’únic que us caldrà és passar la segadora quan l’espècie presenti la part aèria seca, i veureu com rebrota amb força. Quan la colliu, respecteu la base de les tiges, a partir de les quals es produirà el rebrot.

Les fulles són delicioses, i podeu utilitzar-les de la mateixa manera que la rúcula convencional (amanides, pasta, coques, salses...).

Té un elevat contingut de K, Fe, Zn, Mn, Cu, vitamina C, flavonoides, i glucosinolats (responsables del gust picant). I en condicions de cultiu sota fertilització inorgànica (adobs químics) pot acumular concentracions elevades de nitrats, tal i com passa amb l’enciam.