Urtica dioica – Ortiga, Ortiga gran, Ortiga major

Es tracta d’una espècie que de ben segur molts de vosaltres coneixeu perquè és ben sabut que quan la toques, els seus petits pèls urticants es claven a la pell i ja tenim la urticària assegurada. Però l’ortiga és molt més que tot això, vegem-ho. Primer de tot, cal identificar-la correctament.
És una espècie perenne (és a dir, que viu diversos anys) però hi ha una època de l’any en que la part aèria (fulles i tiges) queda seca però les arrels i els rizomes resten vius i per tant faran que la planta rebroti de nou després de l’hivern. Les fulles surten de dos en dos, una davant de l’altra (se’n diu oposades), i poden mesurar entre 4-15 cm, amb una forma entre ovalada i lanceolada, i el marge serrat.Tant les fulles com les tiges estan cobertes de petits pèls urticants. És una planta que no fa cap mena d’olor quan es frega i tampoc té flors vistoses (és a dir, mai en faríem un ram per la bellesa de les seves flors, que són com unes petites boles verdes que pengen en grups al llarg de la tija).  Per últim, i no menys important, la secció de la tija és cilíndrica, és a dir, si agafem la tija i la tallem a rodanxes com si fos un fuet, els talls resultants tindran forma quadrangular.

Aquestes característiques, per absurd que pugui semblar, són molt importants per evitar confondre l’ortiga (Urtica dioica) amb espècies que si només ens fixem en les fulles s’hi assemblen molt i que a més poden créixer als mateixos indrets que la veritable ortiga. Es tracta principalment de la falsa ortiga (Lamium album), de flors blanques; i del malrubí negre (Ballota nigra), de flors liles. Sinó tenen flors, diferenciar-les també és molt fàcil, ja que si agafem la fulla d’alguna d’aquestes espècies i la freguem amb els dits, veurem que desprèn una olor intensa, que la major part de gent considera desagradable, mentre que l’ortiga veritable és totalment inodora. Finalment, si tallem la tija d’aquestes espècies, veurem que els talls resultants tenen forma quadrada, atès que la secció de la tija és quadrangular. 

Si viviu en zones mediterrànies haureu d’anar a buscar l’ortiga (Urtica dioica) al costat de rius i rierols, mentre que en zones més humides apareix molt freqüentment en prats ben adobats, sobretot si hi ha una mica d’ombra. De fet, la podeu trobar per sobre dels 2.000 m d’alçada i tot. També la podeu plantar, ja sigui mitjançant les llavors (sembreu-les a finals de l’hivern) o transplantant-ne un trosset de rizoma durant l’hivern. Estem parlant en tots els casos de l’ortiga gran (Urtica dioica), tot i que a alguns potser també us sona una ortiga molt més petita que creix als horts, és l’ortiga petita (Urtica urens) també comestible i de la qual en parlarem un altre dia. 

Els usos de l’ortiga són múltiples. Antigament de les tiges, molt fibroses, se n’havia fet cordes; de les fulles macerades en aigua durant dies fins que fermentin se’n fa pure d’ortigues, un adob foliar per als horts; i  evidentment, les fulles s’han consumit de mil i una maneres al llarg de la història i en funció de les cultures. 

Ara només volem afegir algunes dades sobre la seva composició nutricional, perquè a part de bones són també nutritives. Les fulles fresques tenen un elevat contingut de proteïnes (> 4 g / 100 g), de lípids, i d’àcids grassos poliinsaturats del grup Omega – 3 (principalment àcid α-linolènic), en comparació amb altres vegetals. Són riques en Ca, Mn, K, Mg, Fe i Cu, en vitamina C i en menor mesura en vitamina B2, vitamina E, i β-caroté (provitamina A). Cal tenir en compte que presenten concentracions elevades de nitrats si el cultiu es desenvolupa en terrenys excessivament fertilitzats amb adobs químics, tal  i com passa amb moltes verdures de fulla com els espinacs, casos en que un consum abundant no seria recomanable pels infants.

Recepta > Gratinat d’ortigues amb panses i pinyons

Tota la informació d’aquesta publicació ha estat extreta d’estudis científics (propis i de tercers) validats a nivell nacional i internacional.