Sonchus oleraceus – Lletsons, llicsons, lletissons, llitsons, lletsó gran, lletsó d’hort

Aquesta espècie podria ser ben bé considerada com un enciam, però silvestre, ja que les seves fulles són comestibles, amb un gust molt suau que recorda a l’enciam. De fet, l’enciam i el lletsó són de la mateixa família.

És una espècie anual, que quan és petita creix en forma de roseta basal (és a dir, totes les fulles surten d’un mateix punt i es troben a nivell de terra, sense tiges visibles, i en conjunt tenen una forma que recorda a un petit enciam o escarola). Cal collir la planta en aquest estadi de creixement, abans que s’espigui, ja que quan floreix les fulles deixen de ser tendres i es tornen una mica amargants perquè la planta dedica esforços a florir i fer llavors més que no pas al creixement de les fulles. És el mateix que passa amb l’enciam i totes les verdures de les quals es consumeixen les fulles. 

Les fulles tenen una forma molt variable, tot i que en general són poc dividides, amb el marge lleugerament serrat / dentat, i amb el lòbul terminal en ocasions molt més gran que la resta. Són fulles sense pilositat (glabres), i si us hi fixeu, tenen un color verd que en certa manera recorda al blau i que s’anomena glauc. Si en trenqueu una tija, surt làtex, el qual pel seu color blanc anomenem “llet”, tai i com passa amb l’enciam, i que no és pas tòxic, ni molt menys (tot i que en altres espècies com les lleterasses – gènere Euphorbia -, el làtex si que indica toxicitat, cada espècie és un món). Quan floreix veureu que els seus capítols (el que popularment anomenem flors) són de color groc pàlid. Pot arribar a fer uns 80 cm d’alçada, i les tiges són tendres, gruixudes (de fins a 2 cm de diàmetre) i buides de dintre. 

És una espècie anual que, si disposa d’una bona disponibilitat hídrica i espai lliure, germina durant tot l’any, llevat del període estrictament hivernal. Si es deixen fructificar, part dels individus, sempre que es prepari el terreny per a la plantació d’hortalisses (llaurada + fem), tindrà lloc la germinació de lletsons, gràcies a la germinació de les llavors presents al banc de llavors del sòl. Veureu que a l’hort surten lletsons per tot arreu, no cal ni plantar-los. 

De fet, aquesta espècie que actualment és considerada en general una “mala herba” va ser àmpliament cultivada fins a l’edat mitjana, tal i com denota el seu nom científic: oleraceus ve del llatí olus, que al seu torn vol dir verdura o hortalissa, element clar que era utilitzada de forma habitual com a verdura. Es cultivava a l’antiga Grècia i Roma, i a tot Europa fins a l’Edat Mitjana. Esperem que després d’aquest lapse de diversos segles, torni a adquirir ben aviat el rang de verdura. 

Tradicionalment a Catalunya s’havia menjat en forma d’amanida, i també era una de les herbes més apreciades per donar als conills. Es pot menjar tant crua com cuita, en múltiples receptes i preparacions, i poden ser utilitzades tant les fulles com les tiges tendres. Pel que fa a les seves propietats nutricionals, té un contingut elevat de potassi, de ferro, coure, manganés, i un contingut moderat de calci. Té també un contingut elevat de vitamina C.

Per últim, si algú us diu que menja lletsons, pot ser que es refereixi a tres espècies diferents del gènere Sonchus: S. oleraceus (de la qual hem parlat avui), S. tenerrimus i S.asper, espècies també comestibles i molt interessants de les quals parlarem en properes publicacions.