Dent de lleó

La dent de lleó és una de les espècies més conegudes, potser gràcies als angelets que formen els seus fruits. Les fulles, amb un toc amargant, es poden consumir tant cuites com crues. De les flors se’n fa xarops, i les rels torrades són una alternativa al cafè. Espècie perenne, ideal per ambients segats i relativament humits, tals com pastures o gespes.

En comparació amb altres vegetals, les fulles de dent de lleó són riques en carbohidrats i presenten alts nivells d’àcids grassos poli-insaturats i d’omega-3 (principalment, àcid α-linolènic). També són una bona font de Vitamina A, Fe i K. Tot i així, les persones amb problemes de càlculs renals han de moderar-ne el consum, ja que contenen nivells alts d’àcid oxàlic que, com sempre, es redueixen amb la cocció.

La dent de lleó pot donar lloc a plats plens de contrastos que seran delícies per a tothom qui els tasti. Per aconseguir-ho, cal tenir en compte que, com més tendres siguin les fulles menys amargues seran, que podem utilitzar-les tant crues com cuites, essent conscients que amb la cocció l’amargor es redueix de forma molt considerable, que es tracta d’un amarg poc persistent, el qual no predomina en el conjunt del plat quan s’hi incorporen contrastos gustatius, i que es neutralitza quan es combina amb formatges. A partir de les flors, macerades en sucre, se n’el·laboren xarops.