Discurs 10è aniversari JGPO

Marc Talavera – Com pot ser que hi hagi tantes plantes bones per menjar i que ningú no les faci servir? Com pot ser que només ens esforcem a eliminar-les —fins i tot en diem males herbes!— en lloc de pensar que potser també les podem aprofitar? Com pot ser que si tenim tantes herbes i varietats que es podrien aprofitar o conrear, a gairebé tots els camps hi hagi el mateix? I com pot ser que si tenim totes aquestes eines, cada any que passa els pagesos estiguin més cansats i més cremats? Com pot ser que quan anem a comprar les botigues siguin plenes de productes radiants arribats de ves a saber on, però no hi trobem allò que creix abundant sota els nostres peus ni allò que han cultivat els pagesos del costat de casa? 

Aquestes preguntes no neixen de la nit al dia. Es van forjant al llarg dels anys, des de les converses amb la Lola sobre com es vivia durant els temps de la guerra i de la postguerra, d’excursions amb el cau i l’Al-Pi-nisme on sempre queia que si una truita d’ortigues, que si una amanida de verdolaga, que sio un remenat de blets… De les hores passades a l’hort, de les llargues xerrades amb les persones grans de qui tant hem après —la Isabel, en Ton, la Teresa, la Núria, la Pepeta, en Marcelino, enm Jaume, en Jordi… I tants d’altres. I també són fruit de la sort d’haver pogut fer una tesi doctoral construïda a mida i sense límits —gràcies, Pep– on investigar com podem tornar a “la vida” les plantes oblidades; de la confiança i del suport incondicional de pares, família i amics; i d’haver creat un grupet increïble on vam gaudir d’allò més somiant en desenvolupar una beguda a base de plantes que competís amb la cervesa. Després n’omplirem les copes per brindar: és la breva, que s’ha convertit en la beguda oficial de la Festa de l’Arbre de Maig, però que havia de dir-se seital i que és una de les grans culpables que la primera Jornada fos una realitat. 

Amb tots aquests ingredients només faltava posar-hi una mica de sort i atzar —”casualitats buscades”, en podríem dir— perquè la primera Jornada tingués lloc. Va aparèixer la Mons, que amb el seu TFG va proporcionar l’excusa per haver d’organitzar uns tasts de plantes oblidades. I ja que fem uns tasts, tastem també la breva —o seital, com li vulgueu dir—. I és clar, no farem només uns tasts, farem una festa, no? De manera que, ja que ens hi posem, programem unes xerrades perquè la gent pugui aprendre coses, no? I bé, instal·lar-hi algunes paradetes amb productes silvestres seria genial. i activitats per la canalla, i una taula rodona. Però, és clar, bé haurem de dinar alguna cosa també no? I  no farem uns entrepans de llonganissa, si parlem de plantes oblidades? 

Que per cert, com es dirà tot això que fem? Mira, Jornada Gastronòmica de les Plantes Oblidades podria ser un bon nom, Però qui l’organitzarà? Merda, si encara no som ni entitat! Bé, ens direm Eixarcolant, una paraula que té tot el sentit si el nostre objectiu és recuperar les plantes oblidades i transformar els sistemes agroalimentaris (perquè siguin més sostenibles, locals, justos, bla, bla, bla; vaja, que els pagesos puguin viure millor i que a la classe preguntis a la canalla què vol ser quan sigui gran i algú digui que vol ser pagès).

Albert Castells – I és d’aquesta manera com fa deu anys ja érem aquí, l’11 de març del 2016, a les tantes de la nit, deu motivats amb quatre duros i molta il·lusió, muntant la que seria la primera de moltes més Jornades. La primera Jornada, el dissabte 12 de març de 2016. Olles del cau plenes d’infusions a les 3 de la nit, netejant ortigues sense parar per fer el dinar, material amunt i avall amb la furgo de Joventut, i molt poques hores de dormir —acabàvem a les 4 de la nit i a les 6 ja estàvem preparant els últims detalls—, però miraculosament tot va anar bé. Una mica tard d’horaris, sí, però sembla que la gent va quedar contenta: no vam intoxicar a ningú, i ens va quedar clar que aquella Jornada que havia nascut com un cúmul de casualitats buscades, no només l’estàvem esperant els quatre motivats que ens vam posar a muntar-la, sinó molta altra gent que es va bolcar en ajudar i fer possible que allò funcionés i tingués continuïtat. I, segurament gràcies a això, poc després de la primera Jornada, el juliol del 2016, constituíem Eixarcolant com a entitat i fèiem les primeres activitats fora d’Igualada —al Bruc, a Santa Coloma de Farners, a Sallent…— i ben aviat ja ens posàvem a preparar la 2a edició de la Jornada. La roda havia començat a girar, i gràcies a totes les persones voluntàries, talleristes, ponents, paradistes, i en definitiva moltíssima gent que confiava en aquells joves il·lusos que érem Eixarcolant començava a fer camí. Sí, certament molta gent pensava: “Una Jornada i una entitat que giri entorn d’això que s’han inventat de Plantes Oblidades? Quatre hippies eixelebrats deuen ser! duraran quatre dies, ja se’n cansaran, mentrestant tampoc molesten, que vagin fent”. 

N’hem vist de tots colors: vent i carpes volant, llamps i trons amb 200 persones esperant estoicament sota el diluvi per poder dinar, una bella estampa blanca —neu— la matinada d’un 25 de març, i fins i tot una pandèmia que va fer canviar la Jornada de la primavera a la tardor. Però ni això va poder doblegar la Jornada, que, a base de tossuderia i una dosi de sort, es va convertir en el primer gran acte que se celebrava a la ciutat després del confinament d’aquell ara llunyà 2020, perquè si hi havia una oportunitat, estàvem disposats a aprofitar-la.

Cristina Oriol – Segurament, la capacitat de resiliència i resistència d’Eixarcolant i la Jornada només s’expliquen perquè es construeixen a partir de la il·lusió compartida de moltes persones, que, des de la diversitat, es troben en l’objectiu comú de recuperar les plantes oblidades i ajudar a deixar el món millor del que l’hem trobat –com diu el Marc–. Hi ha molt moviment de persones amb un somriure a la cara, moltes ganes d’ajudar, de compartir i d’aprendre en un ambient ple de paciència, de comunitat, de respecte, de ganes de canvi. Aquesta escudella, formada per molts ingredients ben combinats, és el que dona sentit i força a un esdeveniment com la Jornada. Per què hi vas any rere any? Hi ha qui dirà per aprendre, hi ha qui dirà per comprar, hi ha qui dirà per vendre, hi ha qui dirà per divertir-se, hi ha qui dirà per descobrir, però segurament tots direm que hi anem per compartir, per trobar-nos, per fer petar la xerrada, per mirar-nos als ulls i amb un somriure dir-nos que sí, que en aquest univers digital i accelerat, som aquí, ens tenim aquí, i podem construir alternatives pensades per a tothom. 

Els corremarges – A la primera Jornada érem menys de deu parades, ara en som pràcticament un centenar. Vendre? Si és clar, sempre és interessant i necessari perquè petits projectes com els nostres puguin existir, deixar de sobreviure i començar a viure amb dignitat; però, sense dubte, a la Jornada les vendes no són el més important. El més important és l’ambient, el companyerisme, les converses que motiven i estimulen a seguir any rere any, el sentir-se acompanyat com a raresa en un món que sembla que vagi en direcció oposada a la que reivindiquem. Per tant, la Jornada és una petita demostració —com en podem trobar tantes d’altres en molts àmbits, afortunadament— que existim, que tenim més força de la que imaginem i que no només podem resistir, sinó que podem créixer, amb coherència i somiant que algun dia serem prous i prou forts per aconseguir que realment “cada dia sigui la Jornada” i disputar l’hegemonia a qui mou els fils d’aquesta societat. 

Pau Caelles – Jo a la primera jornada tenia 12 anys i hi vaig participar com a públic, a la tercera vaig fer de voluntari, amb 15 anys, a la quarta, ja vaig fer de tallerista (i sempre de voluntari), i he sigut responsable de molts blocs diferents. I ara, mireu, soc part de la Junta, a l’àrea d’esdeveniments, on som corresponsables de la Jornada i d’aquesta celebració. Però el més important és que amb 23 anys, deu anys després, d’aquella primera Jornada, puc dir que en sé, que em queda molt per aprendre, però que per mi ja no són plantes oblidades, per mi ja són plantes ben conegudes i puc anar pels llocs i divulgar coneixement sobre aquestes. Recordeu quan omplíem de palla l’Espai Cívic Centre? Era molt maco quan ho posàvem, però quin drama per recollir-ho! I quan acabàvem de recollir tocades les 12 i només teníem com a opció anar a sopar al Kebab? I l’any que algú va tenir la gran idea de triar totes les ortigues del dinar sense guants? I quan vam estar fent truites pels tasts fins a altes hores de la matinada? I quan vam haver de reivindicar que una Jornada amb més de cent activitats, milers de visitants, i que posa la ciutat al mapa es pot fer amb quatre duros —gràcies als més de 200 voluntaris— però no amb quatre rals? I quan acabàvem esgotades després d’haver fer més de 40 km amunt i avall durant la Jornada, però teníem clar que l’any següent tornaríem? Clarament, la força del voluntariat, de fer les coses per convicció, sense esperar res material a canvi, és la força de la Jornada i la força d’Eixarcolant, sense la qual avui no seríem aquí. La Jornada són moltes històries teixides, molta gent que treballa de manera conjunta, cridant, donant a conèixer un canvi i pregonant un futur millor. 

Astrid van Ginkel – Un voluntariat que en certa manera també aplica a talleristes i ponents, que hi posen moltíssim de la seva part per fer que totes les activitats de la Jornada siguin possibles tot i ser conscients —i ens sap molt greu que sigui així— que encara no es pot pagar el que realment val el vostre temps, entrega i coneixements; així que sense aquest esforç col·lectiu que vosaltres també feu, la Jornada no seria possible, o si més no seria molt diferent de la que coneixem ara i que tots tenim en l’imaginari.

I paradoxalment –o no– dels voluntaris de la Jornada als socis d’Eixarcolant, i als vint nodes: —més de 1.500 persones que ara sou —som— les arrels d’Eixarcolant arreu del territori, imprescindibles perquè creixi fort i sa, tocant de peus a terra, ferm i segur. Uns socis que vam començar a formalitzar de manera orgànica entre el 2018 i el 2019 i que, de cara al futur, ens agradarà que segueixin creixent, enfortint-se i arrelant-se. Perquè el 2016, quan explicàvem el projecte, la resposta era: “Eixarco que?”. Avui potser és: “Ah, aquells de les plantetes”. Però volem aconseguir que ben aviat la resposta sigui: “Aj, aquells que fan que pugui menjar i viure millor perquè han recuperat les plantes oblidades i han fet que els pagesos deixin de ser una espècie en perill d’extinció. I mira que semblaven quatre il·luminats, però resulta que no anaven desencaminats”. 

Bet Farrés – De fet, a Igualada, la Jornada de Gastronòmica de les Plantes Oblidades —o, simplement, “la Jornada”, que és com és coneix de manera col·loquial—, ja és part de l’imaginari col·lectiu, patrimoni de la ciutat i la comarca, Perquè certament, i és un goig, la Jornada reuneix persones d’arreu de Catalunya i més enllà, que hi participen com a punt de trobada que és, com a ritual anual per renovar els vots i les energies. Però en clau local podríem dir que pràcticament tothom hi treu el cap, tant si és més d’herbetes com si és més de plantes de plàstic, qui més qui menys tothom ha normalitzat que es poden menjar les ortigues i les verdolagues, que fins i tot poden ser bones, i que fins i tot si les pogués comprar a les botigues ho faria. Per tant, si estem d’acord que a Igualada no som ni millors ni pitjors que en altres indrets, també estarem d’acord que aquest imaginari col·lectiu que normalitza les plantes oblidades com a aliment és possible arreu; segurament els que ens falta és que trobar aquest i qualsevol altre producte local a tocar de casa sigui realment fàcil i assequible per a tothom. Però no patiu, que ja treballem perquè ben aviat això deixi de ser un problema. 

Marta Palomas – Perquè volem que les llavors que conservem amb molta dedicació i esforç deixin de ser part d’un museu. Perquè volem que els arbres fruiters que abans s’escampaven entre marges i horts deixin de ser part només d’un arborètum entès com a museu. Volem i ens esforcem cada dia per recuperar i generar coneixement, per fer que arribin a tothom i per aconseguir, en definitiva, que aquestes llavors o esqueixos es puguin conrear arreu: en un balcó, en una terrassa, en un petit hort, en un parc, i sens dubte a la finca de qualsevol dels pagesos i pageses que cada dia es lleven per produir no només el menjar que ens nodreix, sinó també per mantenir viu el territori i paisatge que ens alimenta, literalment i metafòricament. Per això la jornada és tan important per nosaltres: per totes les persones que treballem en el dia a dia d’Eixarcolant formant part de l’equip tècnic, ja que ens permet recordar-nos que tot el que fem té un sentit, que els esforços i dificultats valen la pena i que, en definitiva, hi ha un munt de persones i projectes esperant que tot allò que fem continuï avançant per poder seguir transformant allò que ens estimem i que ens manté vius. 

Paula Llaurador – Per tot plegat, podem dir ara i aquí que aquesta desena edició de la Jornada no és el final de res, sinó que és un punt i seguit que ens esperona a seguir treballant a partir dels èxits i els aprenentatges de tots aquests anys, per aconseguir que les plantes oblidades deixin de ser-ho; per aconseguir que la pagesia, projectes d’elaboració agroalimentària i petits comerços deixin de ser dibuixats com herois amb capa; i perquè totes naltros quan anem a comprar puguem menjar en coherència amb com pensem de debò i, d’aquesta manera, contribuir a fer d’aquest món un lloc digne per a qui vingui demà. D’aquesta manera ens comprometem a seguir treballant com a mínim com ho hem fet fins ara, des de la junta, des de l’equip tècnic, com a socis i sòcies, i també des de la fundació creada recentment per impulsar un projecte que ara us sona estrany —Singulars—, però del qual sentireu molt a parlar. Seguirem treballant per descentralitzar Eixarcolant perquè arribi a tots els racons, per multiplicar les més de 400 activitats anuals que fem arreu de Catalunya, per consolidar els Territoris Silvestres com els que hem organitzat a les comarques del Camp i al Pirineu Central, per reforçar les aliances amb les tantíssimes entitats sense les quals tot això no seria possible i amb les quals indubtablement hem de sumar i enxarxar-nos; i, per explicar, sempre en positiu i des de la proposta, no pas des de la queixa, que tot el que reivindiquem pot semblar folklòric i utòpic, però que és imprescindible pel benestar i la sostenibilitat d’aquesta societat, com a mínim, del racó de planeta on afortunadament ens ha tocat viure. Esperem que, d’aquí a deu jornades, tot això que avui només són somnis, sigui ben real. 

Pep Salsetes – Ara em fan parlar a mi, que ja no tinc edat per a aquestes coses. Són perillosos aquesta tropa, jo els deixava les olles, els fogons, i tot el que tenia perquè quan eren una colla d’arreplegats —bé, que no ho eren, però segons qui s’ho pensava— poguessin muntar aquest tinglado. I si em descuido, mare de deu!, munten la Sagrada Família en un moment. Aquesta gent, són terribles, i content que ho siguin. Perquè això que parlem aquí no és res més que tornar a tocar de peus a terra, com hauria dit l’Etern i tota aquella generació que malauradament ja no hi és, i adaptar-ho als reptes i necessitats d’avui i de demà. Però necessitem tornar a valorar allò que tenim a tocar, que és molt, i jornades com aquesta en són la prova, que de plantes oblidades, res de res. A veure, Paula i Marc, valtres que m’heu enredat, ajudeu-me a repartir aquest u i aquest zero, un 10 que, com si fos l’hòstia que reparteixen a missa, ens repartirem com a símbol d’aquests deu anys de Jornada, del qual tots i totes en som part, ja que sense tots i totes no hauria existit mai; i alhora, repartim-la pensant que l’energia, els valors i l’esperit de la Jornada es multipliquin i arribin encara més enllà en els propers anys. De manera que res, visca la Jornada, visca Eixarcolant, i que per molts anys!