Diplotaxis tenuifolia – Rúcula silvestre, rúcula de flor groga, oruga, ruca, roqueta silvestre, crèspol

Segur que tots alguna vegada heu menjat rúcula en un mesclum del supermercat! Però pràcticament segur que mai heu menjat l’espècie de rúcula que us presentem avui: de gust intens, perenne, i poc abundant però molt fàcil de cultivar. 

Es tracta d’una espècie que creix en zones ruderals, marges, o bardisses, amb una distribució molt irregular i amb poblacions disperses i petites. Per aquest motiu possiblement no la tingueu gaire present, tot i que quan la vegeu, i sobretot quan la tasteu, la recordareu! 

Les seves fulles allargades recorden clarament a la rúcula cultivada (Eruca vesicaria sub sp. sativa), però són més petites, més allargades, menys dividides i amb el marge amb unes ondulacions molt més irregulars i arrodonides. 

Alhora, la rúcula de flor groga és una espècie perenne, a diferència de la cultivada que és annual, i és precisament aquest caràcter el que la fa especialment interessant, ja que un cop cultivada anirà rebrotant any rere any de tal forma que cada primavera i tardor tindrem rúcula fresca sense haver de fer pràcticament res. 

Pot florir tant a la primavera com a la tardor, amb unes petites flors grogues que, també comestibles, es troben en tiges de fins a 1 m d’alçada.

Es podria arribar a confondre amb dues espècies, també comestibles i gust similar: Diplotaxis muralis (ruca o ravenissa mural) i Diplotaxis viminea (ravenissa vimínia), les quals són molt més gràcils, petites i febles. 

En ser una espècie poc abundant és molt important cultivar-la. Sembreu-la en indrets amb fertilització orgànica (fem). L’únic que us caldrà és passar la segadora quan l’espècie presenti la part aèria seca, i veureu com rebrota amb força. Quan la colliu, respecteu la base de les tiges, a partir de les quals es produirà el rebrot.

Les fulles són delicioses, i podeu utilitzar-les de la mateixa manera que la rúcula convencional (amanides, pasta, coques, salses…).

Té un elevat contingut de K, Fe, Zn, Mn, Cu, vitamina C, flavonoides, i glucosinolats (responsables del gust picant). I en condicions de cultiu sota fertilització inorgànica (adobs químics) pot acumular concentracions elevades de nitrats, tal i com passa amb l’enciam.