Diplotaxis erucoides – Ravenissa blanca, citrons, ervianes

Quines flors diríeu que pinten els marges dels camps i els camins ara a l’hivern? Nosaltres els veiem plens de ravenissa! 

La ravenissa blanca és una planta mediterrània, molt comuna de zones agrícoles, preferentment de secà, ambients ruderals (vores de camins, zones periurbanes). La podem trobar pràcticament tot l’any, però és cert que destaca la seva abundància durant l’hivern, perquè és de les poques flors que aguanta el fred, mentre que a l’estiu és quan més complicat es fa trobar-la. 

És una espècie de la família de les Crucíferes o Brassicàcies, com la col, el rave, la mostassa o la colza. Pot assolir entre els 20 i els 60 cm d’alçada, i es caracteritza per les seves flors de pètals blancs, que a vegades presenten reflexes rosats, un efecte òptic provocat sovint per la coloració d’estams i sèpals. Les flors van sortint de l’extrem superior, i és molt típic que mentre encara s’obren noves flors les més velles ja han donat lloc al fruit, allargat, anomenat siliqua. Aquesta disposició de les flors conforma el que s’anomena una inflorescència en raïm.  

Com que és una espècie anual, i per tant cada any els individus germinen a partir de les llavors produïdes l’any anterior (o els anteriors), li agraden molt els ambients on la terra es remou o es llaura, o si més no on no hi ha massa vegetació que li pugui impedir la germinació. Per això, els camps de conreu i els horts són els indrets més adequats per la seva proliferació. Durant la primavera o la tardor germina de forma massiva després de ploure, i gràcies a la gran quantitat de llavors que produeix no caldrà sembrar-la de nou, sinó que un cop la tinguem en un camp si la deixem florir i fructificar l’any següent tornarà a sortir amb abundància sempre i quan no hi hagi massa vegetació que li impedeixi.

En són comestibles les flors, els fruits verds i les fulles, tot i que aquestes últimes són menys utilitzades. El gust picant de les seves flors és inconfusible, n’és la seva característica més particular i desitjable per aquells qui la proven en les seves receptes!

Pel que fa a la seva composició nutricional està encara poc estudiada, i actualment no es disposa d’informació fiable. El que sí que és clar és que igual que com en les altres espècies de la família amb gust picant (la rúcula o la mostassa per exemple) aquest tret es deu a la presència de glucosinolats, que alerta, amb la calor es degraden (així que ja us podeu imaginar com ens menjarem la ravenissa).