Romàs, romaza, llengua de bou, llengua bovina, mollerosa, paradella, paradella mollerosa, santes maries.

Tant desconeguda com bona i abundant, en podeu consumir les fulles de mil i una maneres, com ja fan en molts altres indrets del món. Per què aquí ens l’hauriem de deixar perdre?

Busqueu-la en camps de conreu abandonats, prats, marges de camins o herbassars, des del nivell del mar fins als 1.500 m d’alçada. En zones mediterrànies apareix en ambients més aviat humits. 

En aquesta època podreu veure’n les seves llargues fulles (que poden fer més d’un pam) sortint totes d’un mateix punt (és el que botànicament s’anomena creixement en forma de roseta basal). Les fulles tenen una forma que recorda a la del violí, i d’altres és simplement allargada com una llengua, d’aquí el nom de llengua de bou. Presenten unes petites ondulacions, visibles sobretot al marge, i moltes vegades tenen unes petites taques circulars de color vermell o violaci, fruit de la presència d’un fong (ei, us les podeu menjar igualment encara que tinguin aquestes taques, que us aniran molt bé per identificar correctament l’espècie). 

La podeu cultivar amb facilitat si en sembreu (o bé ara al febrer, o bé cap al setembre) una de les seves particulars llavors alades, de color bru - rovell, que haureu hagut de recollir entre el juny i el juliol. Com que es tracta d’una espècie perenne (és a dir, que viu diversos anys) podreu anar recollint-ne les llavors un any rere l’altre. Només un consell, segueu la zona on la tingueu plantada cap a finals d’estiu, que és quan la part aèria de la planta estarà seca, i així aconseguireu que a la tardor les noves fulles puguin rebrotar sense la competència d’altres espècies de més alçada.  I un segon consell, feu servir sempre fem o compost, però en cap cas amb adobs químics que farien incrementar el contingut de nitrats a les fulles.

Les fulles (de gust lleugerament àcid i amb un toc amargant, però molt suau, proveu-les, de debò) es mengen cuites, tot i que és possible que no n’hàgiu menjat mai. No patiu, és el més normal ja que a Catalunya fins ara (esperem que gràcies a vosaltres això canviï) la tradició de consum és mínima. Però mireu tot el que ens estem perdent: al centre i sud de la Península Ibèrica és indispensable per fer el “potaje”; a la zona de Creta (Grècia) s’empra com a embolcall d’una mescla d’arròs i verdures; i a Armènia (on es coneix com a “aveluk”) s’asseca i en el moment de consumir-la es rehidrata, i és indispensable per elaborar la sopa local per excel·lència, i la llista podria ser molt més llarga.

És una font de fibra dietètica (> 3 g/ 100 g), i destaca pel seu contingut elevat de K, vitamina B9 (àcid fòlic) i vitamina C. A més a més, té una proporció elevada d’àcids grassos poliinsaturats i en particular d’àcids grassos Omega – 3.

Atentes les persones amb problemes renals (formació de càlculs): presenta un contingut elevat d’oxalats que tot i que es veu reduït amb la cocció, caldria que en moderéssiu el consum i que n’evitéssiu el consum en cru, tal i com passa amb els espinacs!