Tal i com diu el seu nom, quan la planta era florida, gràcies a les seves tiges resistents i flexibles, es feia servir com a escombra, sobretot per recollir el gra de l’era! Però uns mesos abans, quan la planta era jove, amb fulles grans i tendres, se’n feien unes truites delicioses!

És una planta perenne, de la família de les compostes o Asteràcies, i concretament del mateix grup que el card o la carxofera. Creix en marges de conreu, herbassars, i vora les masies, on era imprescindible per fabricar escombres.
Presenta fulles en roseta basal dividides, amb pèls blanquinosos que li ofereixen un aspecte de vellut. Són fulles gruixudes i grans, de fins a 25 cm de longitud. De la roseta basal, a partir de l’abril, creixen tiges primes, llargues, molt dividides, i també molt resistents, que poden arribar al metre i mig d’alçada. Els capítols són petits i globosos (semblen com tancats i d’aquest caràcter li ve el nom de “capsuda”), i en surten flors de color lila.

Per consumir-ne les fulles hem de fer-ho abans no s’espigui, per tant a la primavera i en menor mesura, també durant la tardor i l’hivern. En canvi, si en voleu fer escombres, recolliu-les quan estiguin en plena florida, al juliol o l’agost.

És una espècie perenne i resistent a la sequera, per tant, només caldrà vetllar pels individus plantats. Per eliminar la competència s’haurà de segar durant la tardor - hivern. Alhora, si es deixa fructificar una part dels individus és fàcil que al llarg de la tardor es produeixi la germinació espontània de nous individus.
Les fulles de la roseta basal són comestibles cuites. Les heu provat mai? A Catalunya no hi hagut gaire tradició, però a la resta de la Península Ibèrica sí, és comuna en potatges, “cocidos” o remenats. En comunitats com Salamanca és coneguda també per ser aliment d’animals de granja, i es coneix com a “ternillera”. 

Malauradament, no es disposa de dades fiables sobre la seva composició nutricional, tot i que s’ha apuntat la seva capacitat hipoglucemiant.