Us donarem una pista sobre l’espècie d’avui: el seu gènere, Apium, és el mateix que el de l’api que es planta als horts. Per tant, ja us podeu imaginar que el gust també s’hi assembla. Això sí, no la busqueu en horts, sinó en fonts, rius i rierols. 

Quan el confinament acabi, fixeu-vos bé a les vores de les fonts (fonts naturals, no pas les dels mig de pobles i ciutats), sèquies, rius, i rierols. Li agrada l’aigua no estancada i neta, però sempre en zones on la velocitat sigui prou baixa com per permetre el seu desenvolupament, ja que arrela sobre el sediment.

Tot i que es pot anomenar “creixen bord”, és una planta de la família de les umbel·líferes o apiàcies, és a dir, família de l’api cultivat (Apium graveolens), i no pas de les brassicàcies o crucíferes com el creixen. No té ni un pèl (és glabra), i les seves tiges tendres, gruixudes (de fins a 3 cm de diàmetre) i buides per dins, poden superar perfectament el metre d’alçada. Les seves fulles són pinnaticompostes i amb els marges dentats, a l’estiu presenta unes petites flors blanques disposades en umbel·la (com un paraigua).

En són comestibles les fulles i les tiges, rosegar-ne un tros de tija és d’allò més refrescant! La podeu afegir, tallada petita, en amanides verdes o en amanides de llegums on aporta un toc refrescant. També en entrepans, batuts, i cremes fredes. Cuita en podeu fer puré, afegir-la al caldo, o fins i tot, fer-ne truita. Si la saltegeu coeu-la molt poc, que es crema amb facilitat i aleshores agafa un gust desagradable.
I recordeu que cal recollir-la sempre en llocs amb aigua neta.

Igual com passa amb les bledes o els espinacs, té una elevada concentració d’oxalats i per tant, se’n recomana un consum moderat en el cas de persones amb tendència a la formació de càlculs renals, especialment si es consumeix crua. Conté també un contingut elevat de vitamina E, B9 (àcid fòlic), i en moderació vitamina C i Ca.

Coneixíeu aquesta espècie? L’heu tastada mai? Anoteu-la a la vostra llista, que se’ns dubte és molt interessant!